no goses dis-me res?
No goses dis-me res? li digué la vella amb la paella pel mànic, i una mirada d'odi que reblania hasta les crostes de les llagues de nostressenyor.El vell es va quedar immòbil durant una fracció desegon, però enseguida va enfilar cap al passadís i esva perdre per les entranyes de la casa. Uns breus segons després l'equip de músicava començara sonar. Era una vella cançó de Cohen versionada per un tal rufus no sé que. Sonava a tristesa, com aquella tarda, grisa i plujosa, com aquella vida, podrida de falses esperances, de jocs inútils. Una vida de diumenge la tarda, grisa i monòtona. I la mort...algú li havia dit que podia ser una escapatòria...però no. Si la vida era com un diumenge per la tarda, la mort no podia ser molt millorque un dilluns pel matí. Atrapat entre dos mons, entre dos dies, engantxat en la red del temps, de l'espai com un peix... però ja no podia més
La vella aparegué per la porta. Encara aguantava la paella, amenaçant, però el rostre se li transfigurà i les marques d'odi es van convertir en esglai quan va veurela finestra oberta i va sentir crits d'esgarrifant-sa que provenient del carrer. Suaument, la paella va relliscar-li de les mans i es va perdre perl'espai fins esclatar contra el terra.
entrada de manel @ 4:37 p. m.
1 comentarios
